Parlava amb l'Stephane dies enrera dels grups d'amics Erasmus. Com una serie de joves universitaris de diferents paisos europeus es troben en una ciutat forania i formen pinya durant un o dos semestres i conserven l'amistat al llarg dels anys. D'entre la gent amb estudis universitaris entre 25 i 35 anys, no es estrany que sentis que reben o que van a veure amics/gues internacionals.
L'experiència, un cop viscuda, us puc assegurar que és sumament enriquidora. Arribes a una ciutat estranjera, llengua, gent, hábits desconeguts, i ràpidament et fas amb la gent més propera, per espai, per idioma, per sintonia, per necessitat... Es completament humà formar grups, amb els quals un es relaciona prioritàriament, dintre del qual un se sent conformable, pot comptar amb els altres, i els altres poden comptar amb un.
Encara més interessant però, és que quan unes persones desconegudes entre elles es troben en un entorn nou per a tots/es, no existein regles prèvies. Es a dir, el grup s'ha d'inventar a ell mateix. S'ha de construir un espai comú d'interrelació i participació, i consequentment, d'aprenetatge i creació.
Tot i ser tot plegat tremendament normal, existeixen unes condicions que ho fan especial. La novetat, la llunyania de la llar, la temporalitat, la llibertat i l'espontaneitat seran necessàries, pero sens dubte una actitud vital entusiasta, oberta i activista, farà que una estada estudiantil a l'estranger esdevingui un espai de temps inovidable, i de les persones que hi coneixes, amics/gues per tota la vida.
Vem conèixer en Pau a l'oficina d'allotjament universitària el segon dia d'arribar a Lincoln. A la Maria, a la biblioteca el tercer dia. A la Virginia dies després perque treballava amb la Maria. I a en Francesc que estudiava amb en Pau. I al cap d'unes setmanes va arribar en Quelic, ex-professor d'en Pau i Francesc i que viuria a la residència amb la Virginia.
Junts vem decidir fer pinya i millorar la nostra existència a Lincoln, acompanyant-nos, sortint de festa, cuidant-nos, compartint menjars i beures, veient pelis, fent puzzles, anant a Londres plegats, i molt especialment, celebrant per sorpresa (o no tanta) els nostres aniversaris.
Aquest cap de setmana vem estar de visita per la capital anglesa. Vem poder guadir del millor de la metropoli i de la millor companyia durant 3 dies. Cliqueu a sobre la foto i podreu accedir a la galeria de fotos.
Tornant de Terrassa hem passat a visitar a la Neus Griera Ratcliffe i a buscar el cotxe, que ens l'havia guardat durant tot el Nadal.
Aquesta terassenca de naixement i lincolnenca d'adopció és la més especial de les nostres noves coneixences a Lincoln. Forta com un roure, amb la vitalitat d'una jove de 20 anys i xerraire, la Neus viu a 10 minuts de casa nostra.
Tot i que va arribar a Lincoln l'any 1962 conserva el seu català intacte. Sempre he parlat en català als meus fills- ens explica. Va ser a Terrassa, abans de marxar, on vem conèixer a la Tresa, la seva filla, que ha fet el cami oposat al de la mare; va nèixer i criar-se a Lincoln i s'ha casat i viu actualment a Terrassa.
Per cert que la Tresa la vem conèixer perquè en Jordi, el seu marit, treballa amb en Pirla, un amic del barri. Va ser ell qui va reconèixer Lincoln en una carpeta que ens havien enviat de la Universitat perque tenia aquella mateixa foto enganxada en una paret de la feina. En fi, coses del desti!!!
A molts de vosaltres us sonarà el pingüinu aquest d'aquí al costat. A d'altres probablement no. Bé doncs aquests dies estic d'enhorabona. He pogut acumplir un vell desig. Porto ja més de dues setmanes treballant quasi exclussivament en Linux. Aquest era un repte que arrossegava des de fa una pila d'anys. I que ha estat possible gràcies al temps que m'he donat en aquest any sabatic, i a que els sistemes Linux s'han anat fent accessibles quasibé al gran public.
Quan vem començar amb el projecte de ràdio per internet, jo crec que corria l'any 2002 o 2003, ja teníem clar que el Linux havia de ser el programari amb el que treballaríem. Però ens vem trobar amb una pantalla en negre en la que havies de ser ingenier o un friqui de la informatica per entendre alguna cosa. Començar en aquestes condicions era molt pero que molt complicat, tot i els esforços d'en Lluis que va ser qui ens va introduir.
Tosut com soc vaig fer un curs d'introducció al Linux a Pangea. Allà ens van presentar el Knoppix, amb el qual la cosa ja començava a ser digerible pero qualsevol cosa senzilla en Windows podia convertir-se en una montanya, des de imprimir fins a connectar-te a Internet. Varies intentones amb el Knoppix van fracasar per aquest motiu. La facilitat de Windows guanyava sempre davant la meva manca de temps.
Poc després vaig començar amb el programari lliure sobre un entorn Windows. Ràpidament vaig descobrir el Mozilla, tant el Firefox com el Thunderbird en van agradar des del principi i els porto utilitzant des de fa una colla d'anys. Amb l'Open Office ha estat diferent perque l'Office de Microsoft li dona forces voltes. L'open Office està bé per fer 4 cosetes però si li has de treure suc a les eines d'oficina se't queda curt. L'important però és que ja agafes la costum que quan et fa falta un tipus programa concret ja mires al programari lliure a veure que trobes. Així vaig trobar el Sharezaa, el GIMP, ...
Continuava tenint el Linux en una partició però inactiu. Llavors va ser quan els meus companys de la ràdio, l'Aleix i el Carles que estaven ja avançadíssims respecte meu, van presentar-me el Kubuntu, una distribució de Linux basada en Debian. El problema de començar amb Linux continuava sent el mateix manca de temps per superar els problemes que et dona començar amb ell. Instal·lar-se Kubuntu és senzill i et detecta la majoria de coses però continues tenint alguns problemilles, especialment la connexió a la xarxa perquè sense connexió no pots fer res.
Amb el Kubuntu instal·lat al portàtil vaig arribar a Lincoln i la connexió a la xarxa continuava creant problemes, no hi havia manera que detectes el wifi. Tot i que tècnicament semblava possible, la cosa era massa per mi. Per sort a Lincoln m'he trobat amb un altre ubuntero, en Quelic, qui em va recomanar passar-me a la nova versió d'Ubuntu, la Feisty, que pobrablement resoldria aquest problema.
Tot i que no ho va resoldre, la sol·lució va ser menys sofisticada. I bé, doncs ara ja porto quasi un mes treballant en un entorn estable de Linux. La setmana passada vaig aconseguir que el correu amb el Thunderbird funciones indistintament amb Windows i Linux. I aquest fet ja és definitiu per poder treballar quotidianament en un entorn Linux. Ja puc dir amb orgull que soc ubuntero.
Pels que encara no sabeu molt bé del que us parlo aquí teniu uns quants articles que son interessants:
Tingueu en compte que Ubuntu i d'altre programari lliure és desenvolupat per comunitats de persones que aporten el seu coneixement per a que d'altres el poguin fer servir. Aquest esperit en favor del comú és el que resalta Nelson Mandela explicant el significat de la paraula Ubuntu.
Bon any a tothom. D'entre totes les felicitacions de Nadal i Any Nou que ens han arribat hem seleccionat la que ens envia l'Antonio possiblement des de Londres. Primer, perquè és molt britànica. Segon, perquè és certament crítica.
Bueno. Ja tornem a estar a Lincoln. Els primers mesos han passat volant i ens en queden 6 per endavant.
Estic intentant acabar un flash amb les fotos de la gent amb la que convivim a Lincoln. Es una història, espero que divertida, sobre com van les coses per aquí. Us deixo una primera prova sense so. Cliqueu sobre la foto.
