Les franceses van marxar

Doncs si, la Universitat s'ha acabat, Lincoln s'està buidant d'estudiants, i nosaltres ens hem quedat sols a casa. A les franceses se'ls hi acabat la seva estada, tornen al sud de França, on diuen gaudiran durant l'estiu dels beneficis de la Mediterrània. Elles tornen amb la incognita d'on estudiaran l'any vinent ja que just després de setmana santa van fer uns examens que les hauria de classificar per continuar estudiant business en alguna part de França.

Després de 9 mesos les coses que un ha acumulat son moltes, i es clar, a l'hora de marxar, no tot cap a la maleta. Com podeu veure a la foto aquest és l'escenari d'una fugida. A la vegada il·lustra un Lincoln que és l'antitesi d'una vida equilibrada, sostenible si voleu.

L'experiència lincolnenca, com heu anat veient en aquest blog, és bona, intensa i renovadora, pero també la seva part negativa, la seva porta del darrera. Podríem haver ficat una foto de les noies franceses despedint-se el dimecres al mati, diuent-nos aurevoir amb les maletes plenes. Però potser aquesta foto és més significativa, diu més coses, especialment del que amaga l'alegre vida de l'estudiant internacional.

Lincoln ha sabut aprofitar la necessitat que te la gent de titols internacionals. Molts dels nostres companys/es procedeixen d'universitats privades d'Alemanya, França i Espanya. Estudiant a Lincoln un sol any es treuen un titol amb validesa europea. Els seus pares es deixen una pasta, perquè estudiar al Regne Unit val una pasta, però se n'enduran un titol. Molts d'ells/es ni tant sols se n'amaguen, "si jo he pagat m'han de donar el titol". El resultat és un munt de titulats en European Business i en Business Administration, molts dels/de les quals probablement tindrien problemes per dir-nos tres caps d'estat actuals de la Unió Europea, o no tenen ni idea que en aquests moments hi ha una crisi alimentària a nivell planetari. Amb això no vull dir que els llicenciats de l'Autonoma, per exemple, siguin millors, ni tampoc que un cop es fiquin a currar no s'estabilin, simplement estic constatant un fet del que he sigut testimoni.

Masses viuen en l'absoluta ignorància de moltes coses que no haurien de ser ignorants. Com per exemple, de la merda que generen, i que generem entre tots/es. Entre tots/es els estem mantenint en la ignorància: pares, familiars, professors, amics, media... Generant massa joves absolutament despreocupats per alló que els envolta que no siguin ells mateixos. A masses, per la unica cosa que els he vist indignats és per les notes, mentre els professors anaven deixant anar lleugereses com que "manca flexibilitat al mercat laboral" o que "l'energia nuclear és el futur". Amb això no vull dir que han d'estar d'acord amb mi, simplement que hi havien temes que els podrien haver motivat, generant-se debats a les aules i als pubs. Però no, l'apatia pel que els han fet estudiar ha estat força general. I més enllà dels estudis, és que ni tan sols els ha importat que els cobressin 10 mesos de lloguer quan en realitat n'han residit 7 i mig. Ja no vé d'aquí (el sablaso als pares) devien pensar!!! Lincoln és una universitat de segona B, en termes generals i amb les degudes excuses i excepcions, tampoc podem esperar-ne molt de bona part de la gent que hi hem arribat, ni de molta de la gent que hi imparteix classe, però bueno una mica més potser si.

En fi, que les franceses han marxat i que l'estada a Lincoln aviat acabarà també per nosaltres. Per endavant encara tenim una setmaneta a Londres i possiblement un temps a Escòcia.

Hay millones de espacios por nombrar

Hola gent, fa dies que no postejo i milers d'idees em ronden pel cap. Però les obligacions em retenen una i altra vegada. Avui però, no m'he pogut aguantar més. He llegit en un article de SinPermiso el discurs de recepció del Premio Cervantes d'un tal Juan Gelman. El discurs és tot ell entranyable, tot i que hi ha una part que m'ha agradat sobremanera. És quan parla de que a en Cervantes li agradaven els neologismes. Que dir que a mi també. Gaudiu-ne:

"(...) Pero volviendo a algunos párrafos atrás: hay tanto que decir de Cervantes, de este hombre tan fuera del uso de los otros. De sus neologismos, por ejemplo. Salvo él, nadie vio a una persona caminar asnalmente. O llevar en la cabeza un baciyelmo. O bachillear. Don Quijote aprueba la creación de palabras nuevas, porque "esto es enriquecer la lengua, sobre quien tienen poder el vulgo y el uso". Hace unos años ciertos poetas lanzaron una advertencia en tono casi legislativo: no hay que lastimar al lenguaje, como si éste fuera río coagulado, como si los pueblos no vinieran "lastimándolo" desde que empezaron a nombrar. Cuando Lope dice "siempre mañana y nunca mañanamos" agranda el lenguaje y muestra que el castellano vive, porque sólo no cambian las lenguas que están muertas. La lengua expande el lenguaje para hablar mejor consigo misma.

Esas invenciones laten en las entrañas de la lengua y traen balbuceos y brisas de la infancia como memoria de la palabra que de afuera vino, tocó al infante en su cuna y le abrió una herida que nunca ha de cerrar. Esas palabras nuevas, ¿no son acaso una victoria contra los límites del lenguaje? ¿Acaso el aire no nos sigue hablando? ¿Y el mar, la lluvia, no tienen muchas voces? ¿Cuántas palabras aún desconocidas guardan en sus silencios? Hay millones de espacios sin nombrar y la poesía trabaja y nombra lo que no tiene nombre todavía.

Esto exige que el poeta despeje en sí caminos que no recorrió antes, que desbroce las malezas de su subjetividad, que no escuche el estrépito de la palabra impuesta, que explore los mil rostros que la vivencia abre en la imaginación, que encuentre la expresión que les dé rostro en la escritura. El internarse en sí mismo del poeta es un atrevimiento que lo expone a la intemperie. Aunque bien decía Rilke: "[...] lo que finalmente nos resguarda / es nuestra desprotección". Ese atrevimiento conduce al poeta a un más adentro de sí que lo trasciende como ser. Es un trascender hacia sí mismo que se dirige a la verdad del corazón y a la verdad del mundo. Marina Tsvetaeva, la gran poeta rusa aniquilada por el estalinismo, recordó alguna vez que el poeta no vive para escribir. Escribe para vivir."